Aquest es un dibuix en proccés en primer de batxillerat ,al 2008, realitzat amb llapis al bloc d'esbossos.
dimarts, 17 de novembre del 2015
LA EDUCACIÓ PLÀSTICA AL S.XXI
L'educació plàstica és una de les
matèries amb mes controvèrsia al sistema educatiu pràcticament,
m’atreviria jo a dir, en l'àmbit mundial i pràcticament durant tota la
història. La veritat és que, així a primera vista, no s'hem acudeix un país en el que l'educació plàstica, junt amb la música, no siguin considerades assignatures de segona, o en el millor dels casos, menys importants que les clàssiques grans matemàtiques, ciències i llengua.
Un tema que hem preocupa un poc és fins a quin punt és necessària l'educació plàstica. No us alarmeu, no estic tirant-me pedres sobre la meva pròpia teulada (encara que potser sí). Tenim bastant clar que al món al que vivim actualment, on un xiquet de camí un dia a l’escola ha vist més imatges que un granger de la edat mitjana en tota la seua vida, una era on la gent és bombardejada des que naix amb milions i milions de imàtgens, l'educació visual i plàstica és, com a mínim, una ferramenta útil per a intentar comprendre el món i per a descartar i seleccionar diversa informació.
Però, descentralitzant a la societat occidental de l'equació i fixant nos en altres models de vida, que passa quan el món en el que vivim és un xicotet poblat de quaranta habitats al costat del riu Níger, a l’Africa profunda?
Aquesta és sols una hipòtesi que comente, per què no he trobat massa informació al respecte. A la recerca que he fet, el fet d'escriure al buscador “Educació plàstica per a les tribus africanes” ja hem fa riure per ell sols, en tot cas, les recerques que he trobat han sigut més relacionades de com aplicar l’art d’aquestes societats a la plàstica que nosaltres donem als alumnes del món occidental. Podríem dir alguna cosa com “No et preguntes que pot fer la plàstica per les tribus del món, preguntat que fan les tribus per a l’educació plàstica”.
A les cultures africanes, per exemple, l'educació plàstica i visual va implícita en l’alumnat pràcticament des del moment del naixement, ja que aquestes cultures no es podrien explicar sense nomenar arts com la dramatització, la dansa o la pintura i escultura. Però aquests llenguatges queden assignats sols a les coses realment importants, com la transmissió de cultura, filosofia o inclús ciència. Per tant, que podem pretendre nosaltres ensenyar a un xiquet que ha viscut tot açò com a complements transversals del que és la vida?
En canvi, a les cultures occidentals actuals, on les persones estem dia a dia rodejats d’estímuls visuals, pense que al haver-hi tant d'element on fixar la nostra atenció, ens perdem en distingir o en focalitzar l’atenció en les coses importants. També estem institucionalitzats en un sistema que treballa per la igualtat i norma, tots hem de ser iguals i arribar al mateix punt, rapidament, sense massa demora. De aquí la necessitat entre altres coses, d'una educació plàstica de qualitat, que ens ajude a centrar l’atenció en el que és important, que fomente el pensament crític i divergent, i que ens ajude a l’hora de posicionar-nos com a essers , creatius i unics.
Per tant, les preguntes que propose són:Necessiten els jóvens la plàstica de la mateixa forma a tots els llocs del món? Deurien de aplicarse els mateixos continguts?Jo crec que no, ja que, depenent dels contexts, les necessitats són diferents. El que veig clar es que tots podem aprendre de tots.
Un tema que hem preocupa un poc és fins a quin punt és necessària l'educació plàstica. No us alarmeu, no estic tirant-me pedres sobre la meva pròpia teulada (encara que potser sí). Tenim bastant clar que al món al que vivim actualment, on un xiquet de camí un dia a l’escola ha vist més imatges que un granger de la edat mitjana en tota la seua vida, una era on la gent és bombardejada des que naix amb milions i milions de imàtgens, l'educació visual i plàstica és, com a mínim, una ferramenta útil per a intentar comprendre el món i per a descartar i seleccionar diversa informació.
Però, descentralitzant a la societat occidental de l'equació i fixant nos en altres models de vida, que passa quan el món en el que vivim és un xicotet poblat de quaranta habitats al costat del riu Níger, a l’Africa profunda?
Aquesta és sols una hipòtesi que comente, per què no he trobat massa informació al respecte. A la recerca que he fet, el fet d'escriure al buscador “Educació plàstica per a les tribus africanes” ja hem fa riure per ell sols, en tot cas, les recerques que he trobat han sigut més relacionades de com aplicar l’art d’aquestes societats a la plàstica que nosaltres donem als alumnes del món occidental. Podríem dir alguna cosa com “No et preguntes que pot fer la plàstica per les tribus del món, preguntat que fan les tribus per a l’educació plàstica”.
A les cultures africanes, per exemple, l'educació plàstica i visual va implícita en l’alumnat pràcticament des del moment del naixement, ja que aquestes cultures no es podrien explicar sense nomenar arts com la dramatització, la dansa o la pintura i escultura. Però aquests llenguatges queden assignats sols a les coses realment importants, com la transmissió de cultura, filosofia o inclús ciència. Per tant, que podem pretendre nosaltres ensenyar a un xiquet que ha viscut tot açò com a complements transversals del que és la vida?
En canvi, a les cultures occidentals actuals, on les persones estem dia a dia rodejats d’estímuls visuals, pense que al haver-hi tant d'element on fixar la nostra atenció, ens perdem en distingir o en focalitzar l’atenció en les coses importants. També estem institucionalitzats en un sistema que treballa per la igualtat i norma, tots hem de ser iguals i arribar al mateix punt, rapidament, sense massa demora. De aquí la necessitat entre altres coses, d'una educació plàstica de qualitat, que ens ajude a centrar l’atenció en el que és important, que fomente el pensament crític i divergent, i que ens ajude a l’hora de posicionar-nos com a essers , creatius i unics.
Per tant, les preguntes que propose són:Necessiten els jóvens la plàstica de la mateixa forma a tots els llocs del món? Deurien de aplicarse els mateixos continguts?Jo crec que no, ja que, depenent dels contexts, les necessitats són diferents. El que veig clar es que tots podem aprendre de tots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)